Tot i que aquesta secció està dedicada a documentar la col·lecció de pintura i escultura de Marian Espinal, cal no oblidar que aquest conjunt de peces va estar sempre acompanyat per una multitud d'objectes artístics i antiguitats que el pintor va anar adquirint al llarg dels anys. Aquesta diguem que segona col·lecció estava formada per catifes orientals, porcellanes i bronzes xinesos, mobiliari d'alta època i contemporani, a més de gravats i llibres antics, estampes japoneses, figures de Staffordshire o peces de ceràmica popular i artística. També és important subratllar que la passió d'Espinal mai no va estar estimulada per un afany inversor o per un simple desig de possessió, sinó per una tendència innata cap al refinament estètic, un refinament que es manifestaba incompatible amb estils de vida on no es respirés una atmosfera de bellesa, bon gust i millors maneres.
El moment àlgid de la col·lecció l'hem de situar entre 1940 i 1959. Els anys anteriors a 1936 Espinal es va dedicar de ple a la seva obra pictòrica i la seva activitat com a col·leccionista va estar pràcticament limitada a les figures de Staffordshire, tot i que també va adquirir una pintura i una escultura de Manolo Hugué, algunes ceràmiques d'Aragay i de Quer i altres obres d'amics seus com Humbert o Viladomat. Durant els anys vint també va encarregar diferents peces de mobiliari d'estil art decó al moblista i decorador Antoni Badrinas, en les quals Espinal hi va intervenir dissenyant alguns dels elements decoratius, principalment marqueteries i baixos relleus de metall repujat o de fusta.
Durant el segon any de la guerra civil Espinal es va veure sorprès pel fet que el comerç de peces artístiques no s'havia vist interromput. Donada la mala situació econòmica que travessava després de la col·lectivització de l'empresa familiar, va aprofitar aquella circumstància per vendre una gran part de la seva incipient col·lecció, i també per pintar alguns quadres que el propietari de la galeria La Pinacoteca l'hi havia encarregat. Curiosament, algunes d'aquestes pintures serien adquirides a la mateixa galeria per alguns dels assessors i comissaris soviètics que aleshores residien a Barcelona. Acabada la guerra, la família recupera la fàbrica tèxtil i Espinal entra de nou al consell d'administració. Atès que el moment polític havia convertit la vida cultural en un erm i que la gestió de l'empresa li exigia molt de temps, Espinal va deixar els pinzells en segon pla i va canalitzar la seva sensibilitat artística en el col·leccionisme de peces d'alta època. Durant la dècada dels quaranta Espinal va anar adquirint una peça darrere l'altra fins a aconseguir formar la que seria la joia de la corona de la seva col·lecció: una quarantena de peces d'estil gòtic i romànic de qualitat més que notable.
L'any 1958 l'historiador Josep Gudiol escriu a Crisanto Lasterra, director del Museo de Bellas Artes de Bilbao, per fer-li saber que Espinal té intenció de vendre el seu conjunt de taules gòtiques i romàniques. A la carta li diu que "es la última gran colección de primitivos que queda en manos de un particular en Barcelona". Mesos enrere Espinal –qui per causes derivades de l'herència de la seva mare li calia dur a terme una ampliació de capital de l'empresa familiar a fi de no perdre'n el control– havia encarregat a Gudiol la gestió de la venda de les millors peces de la seva col·lecció. En primera instància l'historiador les va oferir al Museu d'Art de Catalunya, però els seus responsables només van mostrar interès per tres o quatre de la vintena llarga de peces del conjunt. Atès que Espinal no tenia la menor intenció de desfer el lot, l'operació no va prosperar. És en aquest punt quan Gudiol es posa en contacte amb el museu de Bilbao. Després de diverses negociacions, que es van allargar fins a la tardor del 1959, el museu va adquirir finalment el conjunt de peces. En l'actualitat totes aquestes obres es poden contemplar en les sales que el museu té destinades a les seves col·leccions d'art medieval.
Malauradament, la venda de la col·lecció no va aconseguir el propòsit d'Espinal i l'empresa familiar, greument castigada per la crisi del sector tèxtil, va acabar fent fallida a principis dels seixanta. A partir d'aquest moment la situació econòmica d'Espinal va quedar greument compromesa. En no trobar qui li comprés les terres de conreu de la seva masia de Cunit, no li va quedar altra sortida per sobreviure que vendre un lot de peces a un antiquari anglès, consogre de l'historiador Luis Monreal. La majoria de les obres van sortir del país, llevat de les que no van obtenir permís d'exportació per part de la Junta de Cualificación. Aquestes últimes van ser adquirides posteriorment pel Museo del Prado. Escassos mesos abans de la mort d'Espinal, les terres de la masia van ser finalment adquirides per un grup d'inversors i la venda d'altres peces de la col·lecció es va poder interrompre. Després de la mort del pintor, les seves tres filles, dues de les quals eren solteres, van poder viure sense ofecs gràcies als diners obtinguts amb aquella operació, i també amb els que anys més tard percebrien per la venda d'altres terres. Tanmateix, aquests recursos van anar minvant fins a un punt en què es van veure en la necessitat de vendre la major part de les obres d'art que encara conservaven. Actualment, del que fou el llegat de Marian Espinal, no en queda gran cosa: les millors peces formen part de col·leccions públiques i privades i el 2018 la masia El Rectoret va deixar de ser una propietat de la família.