La correspondència que Marian Espinal conservava al seu escriptori, està formada per un conjunt de cartes i postals que el pintor va escriure a la seva família entre 1916 i 1931, i per un recull de cartes i postals que els seus amics, companys i altres persones li van enviar entre 1915 i 1965. Del primer grup són d’especial interès les cartes i postals enviades des de París entre 1919 i 1921, però també les postals enviades des de Tossa l’estiu de 1918 o les cartes que va escriure a Maria Vancells els anys de prometatge. Unes i altres són documents deliciosos que ens mostren la visió del món d’un jove artista empès per l’ambició de construir una obra i esdevenir un pintor reconegut.
Si les cartes signades per Espinal ja ens dibuixen per si mateixes una personalitat amarada de passió entusiasta per l’art i la música, de generositat i admiració cap als col·legues, d’amor i agraïment a la família, a més d’una discreció absoluta a l’hora de registrar xafarderies o opinions negatives, les cartes dels seus amics i companys no fan altra cosa que completar el retrat, sempre cap a bé. En efecte, siguin poetes, pintors, músics o escriptors els signants de les cartes i dedicatòries (que hem inclòs en un tercer bloc d’escrits), el reconeixement i la gratitud cap al talent i la persona d’Espinal són generals i unànimes.
Quant a la correspondència dels amics, cal dir que si no totes les cartes tenen la mateixa rellevància, la realitat ha demostrat que inclús la postal més breu pot proporcionar informació sense la qual el relat històric quedaria menys completat. A tall d’exemple direm que fou gràcies al contingut d’una postal de cortesia d’August Malvehy, tramesa des de París el 1925, que l’editor d’aquest epistolari va inferir que una pintura d’Espinal que li havia arribat a les mans d’una manera inesperada, era una de les peces que van ser exposades en un dels dos pavellons que el FAD va bastir a l’Exposició Internacional de les Arts Decoratives i d’Indústries Modernes celebrada a París el 1925. Una suposició que fou finalment corroborada gràcies a una publicació de l’època proporcionada per una responsable del MNAC a qui Josep Maria Romero, director del MAC, havia demanat consell.
Però si hem de fer esment de les cartes que en la nostra opinió tenen més suc, cal destacar les de l’Enric Cristòfor Ricart, marcades per un entusiasme no exempt d’ironia ni d’una indissimulada i afectuosa admiració cap al destinatari; les de Just Cabot, igualment afectuoses, però en aquest cas la ironia domina en pla d’igualtat amb la xafarderia i la mordacitat més càustica; les d’un Joan Miró que planifica la seva marxa a París, les d’un Masvila de tornada de Tossa o instal·lat al Montseny, la d’Alexandre Plana i els seus suggeriments intempestius o les de Blai Net, per no parlar de la preciosa carta poema que Salvat Papasseit li envia com a present de noces, o de dues de les cartes trameses per Xavier Nogués, en la primera de les quals fa saber a Espinal que una filla de Salvat Papasseit ha mort prematurament i el posa al corrent de la col·lecta que han organitzat els companys per ajudar l’amic, i la segona en la qual, ja mort el poeta, li demana de participar en una nova col·lecta per ajudar la vídua i pagar les despeses de l’enterrament.
Per altra banda, no ens podem estar d’esmentar la carta que Espinal va enviar des de París als seus pares el 1919, en la qual els fa saber, confidencialment, que ha ajudat a Togores comprant-li pintures i teles perquè amb el que guanyava restaurant quadres no es podia permetre adquirir-ne. Aquest gest va permetre a Togores pintar una sèrie d’obres que més tard mostraria al marxant Kahnweiler, qui no només les acabaria adquirint sinó que convertiria al pintor en un dels artistes de la seva galeria. En tot cas, tant les cartes d’Espinal com les dels seus amics i companys, són només un gra de sorra informatiu que arriba a la platja de la història de la cultura catalana, un granet humil, però tan necessari com la resta per ajudar a definir la veritat dels fets.