ref: millas-raurell-1920-1

imagen carta

25/02/1920

MANCOMUNITAT DE CATALUNYA

Car amic Espinal,

Em permetràs que et parli de «tu», perquè no sabria fer amb la teva gràcia la barreja de tractaments que et fas en cada lletra. Aixo dit, heus-aquí:

Perdona’m el que no t’hagi respost abans. Quan vaig tornar de París, vaig posar-me immediatament malalt atacat de una gripe española que em feu purgar la virtut de ser separatista. Després he tingut mandra, molta mandra. Al meu amic Queralt, de Roma, al qual et vaig presentar, fa poc que li he escrit. I no és que estigui submergit en un dolç Nirvana, no, però el gènere epistolar «no em tira». Tu ja sabràs perdonar-me perquè també pateixes, em sembla, d’aquesta malura.

Perdona que deixés escapar uns mots a propòsit de la teva consternació pel silenci de la «teva»: no hi va haver, pots creure, cap mena de ganes de molestar, ni tampoc per part de la Rafela Benet; va ésser tan sols una mica d'indiscreció... però jo no creia en la de la Rafela Benet. De totes maneres jo crec que no ha estat perdut.

París m’ha deixat un dolç regust i unes ganes folles de tornar-lo a gustar. Potser arrangi alguna cosa i torni abans de l’estiu; aleshores podré visitar el Louvre amb detenció i anar al Luxemburg.

Digues a en Ricart (o no li diguis res, que jo t’inclouré una lletra per ell) que jo em reconec culpable, però que no pot en cap moment exagerar la seva indignació perquè no hi ha pecat, car no hi ha hagut malícia. Tinc la desgràcia que quan m’encarreguen una cosa, passen els dies i la cosa no es fa si no m’empenyen a fer-la. En Ricart era a Vilanova, m’havia encarregat de recollir-li uns boixos, que li fes fer una lletra de recomanació per a un editor de París, i li dones tres exemplars del nostre llibre. Jo vaig enviar a en Ràfols, els boixos i esperava la liquidació del llibrer Domenech per a demanar-li els exemplars que volia en Ricart, dels que té en dipòsit, perquè els que jo vaig reservar-me son ja esgotats. Com veus, no hi ha sinó una manca de memòria. Ell volia protestar sols de la meva negligència tot dir mal de la meva memòria, no de la meva conducta amb tots i tothom diàfana i honrada. A en Ricart li passarà perquè és un gran xicot a qui jo estimo molt, i li passarà quan comprengui que no ha estat la meva actitut cap manca d’amistat, sinó una conseqüència de la meva negligència crònica. Fes-me la mercè d’entregar-li la lletra que t’incloc.

T’adjunto també els francs que vaig manllevar-te. Thanks!

Escolta: si jo t’enviés els diners, voldries comprar-me coses? Sobretot voldria uns llibres anglesos que ja et diria i una reproducció grossa, ben grossa, no acolorida (a no ser que fos molt ben feta) de la Primavera de Ghirlandaio. Si la trobessis no esperis pas que t’escrigui; envia-la dins d’un tub de cartró a la fi que no es doblegui. En quant al tamany, seria bo que tingués dos pams d’alt, p.e. Mercès. Tot seguit t’enviaria els francs.

T’envio el meu llibre Primers per correu apart. En Salvat-Papasseit, que ve a París i arribarà dimarts amb l’exprés, et portarà el Terramar que demanaves.

Espero que ara hauré pagat un deure d’amistat, que ja començava a sentir remordiments. Tu, ara, ja pots escriure llarg i no amb targetetes. Com que alguna fa cert goig, si vols, la pots posar dins de la lletra, però no redactis telegrames.

Teu, com sempre, cordialíssim amic, que t’abraça (jo soc així)

Millàs-Raurell

25/II/20



Josep Maria Millàs-Raurell (Barcelona, 1896 - 1971) fou un escriptor, traductor i dramaturg. Va viatjar per Europa amb Carles Riba i va ser alt funcionari de la mancomunitat catalana i de la Generalitat republicana. Al terme de la Guerra Civil es va mantenir allunyat de tota activitat literària.