ref: cabot-1927-2

imagen carta

Barcelona 04/04/1927

Barcelona, 4 - IV - 27 

Amic Espinal: 

Dijous és el sopar al pintor Joan Serra organitzat pel Moraguetes. A can Maragall et confirmaran la data, molt segura però, i podràs inscriure-t'hi. 

Si et va bé, un dia d'aquests que vinguis a Barcelona, que pot ser dijous matí, passa per can Pich a veure si guarden els diners amb què paguen les crítiques d'art. S'han de cobrar els mesos de gener i febrer. Com que el de març, no varem es escriure res més que allò de Les Arts i els Artistes que no ha estat publicat perquè tu, amb tota raó, vas donar ordre de tirar-ho al cove, si no et paguen el març no et facis fort a voler-ho cobrar. Els diners em vindran més bé ara que quinze dies enrera o que d'aquí un més. Ara és un moment oportú per ingressar-los a la meva butxaca.

Quan rebis això, dimarts, haurà sortit la crítica d'en Serra. En Moraguetes va assegurar-m'ho. No sé si t'agradarà.

Vaig trobar en Gasch* i va dir-me que la crítica d'en Dalí (el temps que bellugarà encara aquell article!) estava molt bé, i que no era cap rebentada. Res, un èxit. Diu que això de rebentada i tot el soroll va ésser culpa de l'Antonieta, aquella imitació de persona que segons males llengues, té tractes il·licits amb en Dalmau

La Nova Revista dirà de tu això que va a continuació, a més a més del que diu en Junoy en "Els nostres gravats": 

«Una exposició que comprèn obres realitzades de 1919 a 1926 és l'exteriorització d'un examen de consciència, una confessió pública. És natural, doncs, que hi trobem, sobretot tractant-se d'un jove, obres de diferents tendències. M. A. Espinal, pintor d'un finíssim sentit crític, ha vist massa bona pintura pels museus d'Europa per no recollir-ne ensenyances. Aquests set anys, i uns quants més d'anteriors, han estat de provatures, de suggestions: feina a despendre's del primer mestratge rebut, temporada de París, exemple dels holandesos, com a més importants. Ara, fixat a Catalunya, Martí i Alsina l'ha influït. Tot això, però, no vol dir imitacions capricioses, sinó tasca de recerca d'ell mateix. Reixirà el nostre pintor en aquesta fusió de l'imponderable amb la solidesa del millor Martí i Alsina? El seu paisatge de Tossa es ressent d'aquesta lluita. En dos paisatges d'igual empenta, que no ha exposat per no considerar-los prou acabats, el pintor trevalla en el mateix sentit. Nosaltres no sabríem demanar-li que es decantés, resoltament, del cantó que nosaltres preferim, perquè no tenim cap autoritat per fer-ho. Però posats a emetre una opinió personal, ja que Espinal, són paraules seves, "pinta en català", l'empenyaríem pel camí darrerament triat».

Saluda la teva senyora amb tots respectes i espera veure't el dia del sopar, el teu amic (i col·laborador)

Just Cabot



* Sebastià Gasch i Carreras (Barcelona, 1897 - 1980) fou un crític d'art i cinema. Mentre treballava com a bibliotecari del Cercle Artístic de Sant Lluc, va conèixer Joan Miró, amb qui va travar amistat i al qual va donar suport en els seus inicis. Va col·laborar a Gaseta de les Arts, D'Ací i d'Allà i L'Amic de les Arts, publicació des de la qual va difondre les idees de les avantguardes europees. El 1928 va signar amb Salvador Dalí i Lluís Montanyà el Manifest Groc. A més de la crítica d'art també va exercir com a crític de music-hall a La Publicitat i Mirador, i com a crític de cinema a L'Opinió. Després de la guerra civil va viure a París i el 1942 va tornar a Barcelona. El 1946 inicià la seva col·laboració en la revista Destino.