§ COL·LECCIÓ
Nota de l'editor
Aquesta secció documenta la col·lecció de pintura i escultura de Marian Espinal, tot posant en relleu la seva faceta com a col·leccionista refinat i sistemàtic. Cal tenir present, però, que aquest conjunt no es desplegà de manera aïllada, sinó que es configurà dins un horitzó domèstic i estètic més ampli, on convivien nombrosos objectes artístics i antiguitats. Aquesta segona constel·lació d’obres incloïa catifes orientals, porcellanes i bronzes xinesos, mobiliari d’alta època i de factura contemporània, gravats, llibres antics, estampes japoneses, figures de Staffordshire i ceràmica, tant popular com artística. La inclinació d’Espinal vers aquests objectes responia menys a motivacions patrimonials o especulatives que no pas a una concepció de la vida articulada entorn del màxim refinament estètic.
El període d’esplendor de la col·lecció se situa entre els anys 1940 i 1959. Fins a 1936, Espinal es dedicà sobretot a la creació pictòrica, i les seves adquisicions foren esporàdiques i centrades principalment en figures de Staffordshire. També incorporà a la seva col·lecció una pintura i una escultura de Manolo Hugué, diverses ceràmiques d’Aragay i de Quer, i obres d’amics seus com Humbert i Viladomat. Durant els anys vint, encarregà mobiliari d’estètica art déco al moblista i decorador Antoni Badrinas, amb qui col·laborà activament en el disseny de motius ornamentals, com marqueteries, baixos relleus en metall repujat i talles de fusta.
En el context convuls de la Guerra Civil, Espinal constatà amb sorpresa que el comerç d’art continuava actiu. L’afebliment financer derivat de la col·lectivització de l’empresa familiar l’empenyé a vendre una part de la seva col·lecció i a produir obres per a la galeria La Pinacoteca. Algunes d’aquestes foren adquirides per assessors i comissaris soviètics destinats a Barcelona. Un cop acabada la guerra, Espinal s’incorporà de nou al consell d’administració de l’empresa tèxtil familiar. L’empobriment del panorama cultural i les exigències de la gestió empresarial el portaren a relegar la pràctica artística i a vehicular la seva sensibilitat a través del col·leccionisme d’art antic. Al llarg dels anys quaranta, reuní una quarantena de talles gòtiques i romàniques, que acabarien conformant el nucli més rellevant i coherent de la seva col·lecció.
El 1958, Josep Gudiol informà Crisanto Lasterra, director del Museo de Bellas Artes de Bilbao, de la voluntat d’Espinal de vendre aquest conjunt. En la seva carta, Gudiol afirmava que es tractava de «la última gran colección de primitivos en manos privadas en Barcelona». La decisió venia condicionada per qüestions hereditàries relacionades amb la successió materna i la necessitat d’ampliar el capital de l’empresa familiar. Espinal encarregà a Gudiol la gestió de la venda, que en primera instància s’oferí al Museu d’Art de Catalunya. Els seus conservadors només mostraren interès per les obres de Pere Serra i Bartomeu Baró, i Espinal, contrari a desmembrar el conjunt, rebutjà l’oferta. Fou en aquest moment quan Gudiol contactà amb el museu de Bilbao, que adquirí la col·lecció a la tardor de 1959. Actualment, les peces formen part del fons d’art medieval d’aquesta institució.
Tanmateix, la venda no resolgué de manera definitiva la situació econòmica d’Espinal. L’empresa familiar, greument afectada per la crisi del sector tèxtil, acabà fent fallida a inicis dels anys seixanta. Incapaç de vendre les terres de conreu de la masia de Cunit, Espinal es veié forçat a alienar un nou lot d’obres a un antiquari anglès, consogre de l’historiador Luis Monreal. La majoria de peces sortiren del país, llevat d’aquelles que no obtingueren permís d’exportació i que foren posteriorment adquirides pel Museu del Prado. Pocs mesos abans de la seva mort, un grup inversor adquirí les terres de conreu de la masia, fet que li permeté interrompre la merma progressiva del seu fons artístic. Les seves tres filles —dues de les quals eren solteres— van poder sostenir-se durant un temps gràcies als ingressos d’aquesta operació. Tanmateix, l’esgotament dels recursos les abocà a desprendre’s de la major part de les obres que encara conservaven.
Actualment, del llegat de Marian Espinal en subsisteix ben poc: les peces més rellevants formen part avui de col·leccions públiques i privades, i només una petita part es conserva encara en mans dels hereus de les seves filles. L’any 2018, amb la venda de la masia El Rectoret —últim refugi domèstic on es preservava íntegrament l’estil de vida refinat del pintor—, es tancava simbòlicament un projecte vital i cultural que havia perdurat durant dècades. Amb la desaparició d’aquest espai emblemàtic, s’esvaïa també la darrera escenografia tangible d’una vida dedicada a l’art i al bon gust.
