MARIAN ESPINAL

La correspondència que Marian Espinal conservava al seu escriptori es compon d’un conjunt de cartes i postals que el pintor va escriure a la seva família entre 1916 i 1931, així com d’un recull de missives dirigides a ell per part d’amics, col·legues i altres corresponsals entre 1915 i 1965. Del primer grup, cal destacar especialment les cartes i postals enviades des de París entre 1919 i 1921, a més de les postals remeses des de Tossa l’estiu de 1918 i les cartes escrites a Maria Vancells durant els anys de prometatge. Tots aquests documents aporten informació valuosa sobre la visió del món d’un jove artista impulsat per l’ambició de desenvolupar el seu projecte artístic i consolidar-se com a pintor reconegut.

Les cartes signades per Espinal reflecteixen una personalitat marcada per l’entusiasme envers l’art i la música, la generositat i l’admiració cap als col·legues, així com per un escrupolós respecte per la privacitat, que el portava a evitar qualsevol registre de comentaris o opinions negatives. Les cartes rebudes completen aquest retrat des d’una òptica externa, amb valoracions generalment positives. Tant si els signants són poetes, pintors, músics o escriptors —incloses les dedicatòries recollides en un tercer bloc—, el reconeixement i l’agraïment envers el talent i la persona d’Espinal són constants.

Pel que fa a la correspondència dels amics, tot i que no totes les cartes presenten la mateixa rellevància, fins i tot una breu postal pot aportar dades imprescindibles per al relat històric. Així, per exemple, gràcies al contingut d’una postal de cortesia d’August Malvehy, enviada des de París el 1925, l’editor d’aquest epistolari va deduir que una pintura d’Espinal, apareguda de manera inesperada, corresponia a una de les obres exposades en un dels pavellons de l’Exposició Internacional de les Arts Decoratives i Industrials Modernes de París de 1925. Aquesta hipòtesi fou confirmada posteriorment mitjançant una publicació contemporània facilitada per una responsable del MNAC, a instàncies de Josep Maria Romero, director del MAC.

Entre les cartes de major interès cal esmentar les d’Enric Cristòfor Ricart, caracteritzades per un entusiasme irònic i una afectuosa admiració; les de Just Cabot, que equilibren ironia, mordacitat i una subtil passió per la xafarderia; les de Joan Miró, on planificava el seu trasllat a París; les de Masvila, escrites des de Tossa o des del Montseny; les d’Alexandre Plana, plenes de suggeriments intempestius; i les de Blai Net. També sobresurt la carta-poema de Joan Salvat Papasseit, enviada com a regal de noces, així com dues cartes de Xavier Nogués: la primera, comunicant la defunció prematura d’una filla de Papasseit i informant d’una col·lecta entre amics; la segona, ja després de la mort del poeta, convidant a una nova recaptació per ajudar la vídua i sufragar les despeses funeràries.

D’altra banda, convé destacar la carta que Espinal va enviar des de París als seus pares el 1919, en la qual els confessa, confidencialment, que havia sufragat el cost dels materials pictòrics de Togores, ja que, amb el que guanyava restaurant quadres, no podia permetre’s adquirir-ne. Aquest gest va permetre a Togores pintar una sèrie d’obres que més tard mostraria al marxant Kahnweiler, qui no només les adquirí, sinó que incorporà el pintor com un dels artistes de la seva galeria.

En definitiva, tant les cartes d’Espinal com les dels seus interlocutors constitueixen un conjunt testimonial de gran valor històric, un humil però essencial gra de sorra que contribueix a configurar la memòria de la cultura catalana del segle XX.