Marian Anton Espinal va néixer a Terrassa el 30 d’octubre de 1897. En finalitzar els estudis secundaris i amb el propòsit de formar-se com a directiu d’una empresa de tints que el seu pare tenia intenció de fundar, cursa estudis de química a l’Escola Industrial de Barcelona. El mateix any, sense fer-ho saber a la família, s’inscriu a l’escola del pintor Francesc d’Assís Galí. Mesos més tard, abandona els estudis de química i fa saber als seus pares que ha pres la decisió de dedicar-se de ple a la pintura. Conscient del talent i la ferma vocació del seu primogènit, el seu pare, un pròsper fabricant de la indústria tèxtil, acaba donant a contracor el seu beneplàcit a fi i efecte que el jove pintor pugui continuar la seva formació amb Galí i també a l’Escola Superior dels Bells Oficis, on durà a terme, entre d’altres, diferents projectes de tapisseria i vidrieria, dos dels quals serien reproduïts a La Veu de Catalunya el 9 d’abril de 1917 i el 26 d’agost de 1918.
Al llarg d’aquests anys de formació, Espinal comparteix amistat amb Joan Miró, Lola Anglada, Enric C. Ricart, Lluís Mercadé i Josep Llorens Artigas, entre altres artistes. El 1917 exposa individualment per primera vegada a les Galeries Dalmau, i l’any següent s’incorpora a l’Agrupació Courbet, fundada, mesos enrere, per Josep Llorens Artigas i Josep Francesc Ràfols. Aquest mateix any també exposa, juntament amb la resta de membres de l’Agrupació Courbet, al Saló de Primavera, al Saló de Tardor i al Cercle Artístic de Sant Lluc. L’11 d’octubre de 1919 marxa a París per fer-hi una estada que durarà tres anys. Dies més tard, aclaparat per la grandiositat de la capital de França, escriu als seus pares: «Mai no m’havia pensat trobar una cosa tan extraordinària. Barcelona m’apareix com una Barceloneta; i sort té dels seus arbres que creixen bé i del seu cel blau. Pobra Barcelona!».
El 7 de novembre de 1919 Joan Miró escriu a Marian Espinal per fer-li saber que està «amb tractes amb uns senyors que’m volen organitzar una exposició meva a París per aquesta temporada».
El 29 de febrer de 1920, fent realitat el seu somni, Miró agafa el tren cap a París. L’endemà, Espinal i E. C. Ricart, que havia arribat dues setmanes abans, aniran a rebre’l a l’estació d’Orsay, tal com Espinal s’havia ofert a fer-ho en una postal que li havia tramès a principis d’octubre. En rebre-la, Miró havia comentat a E.C. Ricart, en una carta, que aquella postal «de l’Espinal és una reproducció del Musée Guimet; estupenda; una estatueta de la deessa Fortuna (!). Ja convé que ens empari!». Espinal havia contat a la seva família que Miró va baixar del tren carregant, a més del seu equipatge, dues ensaïmades mallorquines que la mare de Picasso li havia donat perquè les lliurés al seu fill.
Aquell mateix any Espinal participa tant a l’Exposició de Primavera, dins el grup Les Arts i els Artistes, com a l’Exposició Oficial d’Art, instal·lada al Palau de les Màquines de Barcelona. El 1921, durant els mesos de juny i juliol, mostra alguns dels seus treballs en una exposició col·lectiva a les Galeries Dalmau. A més de Marian Espinal, també hi participen Francesc Gimeno, Joaquim Sunyer, Manuel Humbert, Celso Lagar, Joan Miró, Josep Mompou i J.F. Ràfols.
El 1923 s’instal·la novament a Barcelona i contrau matrimoni amb la pianista Maria Vancells, neboda del pintor Joaquim Vancells i cosina del també pintor Rafael Benet, qui el 1916 havia presentat a la parella durant una estada estiuenca a Mura. Els tres anys següents Espinal se centra exclusivament en la seva obra pictòrica. El 1925 Santiago Marco, president aleshores del FAD, impulsa i organitza la participació catalana a l’Exposició Internacional de les Arts Decoratives i d’Indústries Modernes que aquell any se celebra a París. Juntament amb Rafael Benet, Marian Espinal exposa pintures seves en un dels dos pavellons assignats al Foment de les Arts Decoratives, exactament el que havia dissenyat l’arquitecte Pascual Bueno i que s’havia instal·lat a l’Esplanada dels Invàlids.
El mes d’agost d’aquell mateix any J. F. Ràfols li dedica un llarg article a Gaseta de les Arts al fil de les obres pintades a París. Així mateix, per aquelles mateixes dates, Espinal havia acceptat un encàrrec de Francisco Salvans (cosí de la mare del pintor i un dels empresaris més importants de Terrassa) per bastir una casa d’estiueig en un solar situat a les terres de la masia La Barata, a Matadepera. Durant els cinc anys següents Espinal exercí d’arquitecte, projectant integralment una casa d’estil italianitzant; de pintor, dissenyant i executant, amb l’ajut del fill de Ricard Opisso, un fris decoratiu per al saló, i d’assessor artístic de Salvans quant a la tria dels mobles i les obres d’art que posarien el colofó al projecte. La casa, a la qual Espinal es refereix en algunes cartes a la seva muller com el Dau Rosa, fou acabada el 1930, probablement durant la primavera.
L’any 1927 Espinal exposa individualment a la Sala Parés. A la mostra, que fou un èxit de crítica i públic, el pintor hi va presentar una àmplia selecció de les pintures i els dibuixos que havia fet els darrers anys a París i a Catalunya. Escassos mesos després, quan la seva carrera semblava encarrilada, el seu pare mor sobtadament. Aquell fet, juntament amb altres circumstàncies adverses, obligarà a l’artista a posar-se al capdavant de la indústria familiar i, en conseqüència, a reduir considerablement la seva activitat creativa. Fins al 1941, en què s’acomiada com a pintor exposant individualment a la Llibreria Mediterrània, tan sols participa en un parell d’exposicions col·lectives, ambdues organitzades dins el marc del Saló de Les Arts i els Artistes.
El mes de gener del 1941 i dins la sèrie «En el taller de los artistas» que publica la revista Destino, Joan Teixidor entrevista Marian Espinal. Entre altres coses, el pintor confessa al periodista que «cuando llegué a París en el año 1918 todos los “ismos” estaban en su apogeo. Se pagaban alquileres de mil francos diarios para la exhibición de las peores sandeces y las más horribles monstruosidades. El esperpento artístico era el último exponente del gusto. Me acuerdo que lo único que me interesaba de aquellas exposiciones era la arquitectura de los edificios que las cobijaban, casi siempre admirable, y, quizá, las pomposas libreas de los criados».
L’any 1942 Espinal adquireix la masia El Rectoret, situada al terme municipal de Cunit. Entusiasmat per la bellesa mediterrània que aleshores presentava la comarca del Baix Penedès, el pintor, clarament inspirat per l’obra de Palladio, transforma aquell casalot ruïnós del segle XVII en una refinada vil·la neoclàssica. Després de set anys d’obres, la masia i el seu entorn de vinyes, hortes i boscos, van esdevenir el seu refugi i el santuari dels seus ideals noucentistes.
El 1952 Espinal fundà, juntament amb Francesc Preses, l’editorial Alma Mater. Entre altres publicacions, la nova editorial va crear, sota la iniciativa del Dr. Marià Bassols de Climent, catedràtic de llatí de la Universitat de Barcelona, la Colección Hispánica de Autores Griegos y Latinos. El 1968 el projecte va passar a mans del CSIC, institució que va adquirir els fons editorials i va continuar publicant nous títols dins la col·lecció Alma Mater.
Gran amant de l’art, Marian Espinal va reunir al llarg de la seva vida una notable col·lecció de pintura i d’objectes artístics. D’aquesta col·lecció, molt variada en continguts, cal destacar un conjunt de taules i talles gòtiques i romàniques. Actualment, la major part d’aquestes obres es conserven, entre altres col·leccions, en les del Museo de Bellas Artes de Bilbao. Marian Espinal va morir a la masia El Rectoret el 15 d’agost de 1974.